En aquesta obra es combina el llenguatge culte, adornat amb figures retòriques i tòpics literaris, i el llenguatge popular i viu, ple de refranys i d'expressions que reflectixen la naturalitat de la parla col·loquial.
Sobre les figures retòriques, destaca l'ús de la personificació (“Cierra
la ventana e dexa la tiniebla acompañar al triste y al desdichado la ceguedad”),
la paronomàsia (“Cómo templará el destemplado...?”), la hipèrbole (“Como
Melibea es grande, no cabe en el coraçón de mi amo, que por la boca le sale a
borbollones”), la comparació o el símil (“Digo que me alegro destas nuevas,
como los cirujanos de los descalabrados”), l'anàfora (“Por Dios la creo, por
Dios la confiesso”), o la metonímia (“Si tú sintiesses mi dolor, con otra agua
rociarías aquella ardiente llaga, que la cruel frecha de Cupido me ha
causado”), entre altres.
Quant als refranys, voldria mencionar alguns: “Ser tres al mohíno”
(Celestina es referix que són tres -Celestina, Sempronio i Pármeno- contra un -Calisto), “no ay cosa peor que yr tras desseo sin esperança de buen fin e especial” (Pármeno considera que no hi ha pitjor cosa que voler quelcom sabent que no hi ha esperances d'aconseguir-ho).
Així mateix, en tot l'Acte I, abunden les al·lusions eròtiques o sexuals (a vegades molt explícites i altres encobertes baix expressions humorístiques de doble sentit): la descripció de Calisto sobre la forma del pit de Melibea (“la redondez e forma de las pequeñas tetas”) o la conversació entre Pármeno i la Celestina (“tal donayre passamos, de tal manera la tomé, assí la besé, assí me mordió, assí la abracé, assí se allegó”), per exemple.
